Días antes de su partida le pasé la revista y una gorra para que fuera ambientado a la principal cita mundial anual de bicicletas clásicas.
Miquel Gubianas, una de las personalidades mas fantásticas y apasionadas de la bicicleta, carretera, clásicas y un habitual del ciclocros catalán, lo pudimos conocer en la 1ª Pedals de Clips, la primera salida del 2011 y nos inundó con su personalidad tan singular y encantadora.
... / ... Rodant en cursa rebo felicitacions per la bici, i el meu maillot del Kas
(amb les boles i el descolorit de lo vell que és) fa furor. La Colnago
els agrada molt i me n’adono que molts porten material més senzill. Em
començo a fixar en les bicis dels demés i certament es troven algunes
joies, de bicicleta i de vestimenta. Rodo molta estona amb un avi italià
que porta la seva bici i la vestimenta completa de quan era jove, fins i
tot l’estil, amb el manillar molt avall i pedalant ajupit, és
impecable. El fotografio. Rodo bona estona amb un parell de master 30
italians, anem al mateix ritme, dóna gust rodar de costat i rellevar-se,
ja que tota l’estona vas realment sol, com si fós una ruta de btt
enlloc de carretera.
... /...
Recordo un parell de valents, amb bicicletes anteriors a 1930, un sol
pinyó, empunyadures de fusta, seients rebregats, pantalons bombatxos de
pana i jersei de llana arremangat (la temperatura a migdia superava els
25º) fent el recorregut llarg, pujant a peu aquelles enormes pendents,
patint com una partera però mostrant orgull a cada pedalada.
.../...
Sobre el Km 60 se separen els recorreguts llarg i curt, al final del dia
te n’adones que amb el recorregut de 135km n’hi ha ben bé prou, però
com que som uns insensats, un de cada 10 dels que anem tira pel llarg.
.../...
Als controls, pà amb oli, embotit del país, pastissos de caire rural i
ví en garrafa. L’aigua te l’agafes tu mateix de la font. Powerbar és com
el General Armada: “ni está ni se le espera”. Un exèrcit de frikis
malvestits, suats i empolsinats, amb els mitjons al garró, la gorra
torta i el maillot revellit, seiem a la vorera, al parterre, i pensem
que estem a mig camí i no ens podem tenir en peu.
.../...
Les famoses Strade Bianche acaben sent caminots de carro on una bici moderna acabaria amb la resistència del cul, mans i peus més curtits. Me cago en la meva colnago i en el déu que ho va parir tot, i tot i això tan sols poso peu a terra un moment, en l’enèssim pepino de pujada continuat, perquè ni les meves cames, ni els meus ronyons, ni el meu 42x24 em permeten mantenir l’equilibri.
Les famoses Strade Bianche acaben sent caminots de carro on una bici moderna acabaria amb la resistència del cul, mans i peus més curtits. Me cago en la meva colnago i en el déu que ho va parir tot, i tot i això tan sols poso peu a terra un moment, en l’enèssim pepino de pujada continuat, perquè ni les meves cames, ni els meus ronyons, ni el meu 42x24 em permeten mantenir l’equilibri.
.../...
Sobre el Km 160 un nou control, ens trobem amb els de la més curta i amb
els del recorregut de 135, de nou molta gent a la carretera i moltes
cares de fatiga, és realment una marxa heroica per a tots.
.../...
La forquilla d’acer fa que et mengis cada pedreta, les mans no s’agafen
al manillar, les corretges t’han deixat els peus com una pilota
desinflada, tot i això la Toscana a la hora de la migdiada és preciosa,
portes 9 hores i el teu seient Rolls és el teu pitjor enemic, pararies a
desinflar les rodes, potser a 5 kg no punxaries i seria més fàcil el
camí, però ni tens ganes de parar, t’has equivocat amb la pressió i ho
admets, però no rectifiques. “aquí no para ni dios”.
.../...
No series capaç de fer un quilòmetre més, tot i això ja no vas pensant que mai més tornaràs, ara ja penses en la propera edició, com encararàs els punts on avui has fallat.
L’Eroica t’ha guanyat i ho sabies. Has de ser més dur, de mans, de cames i de ronyons, de cul, ai, el cul! Però lo pitjor són els peus. El maillot fa aquella olor teva, per dir-ho suau, aquella olor de quilòmetres, la recordes de les brevets llargues, la vas dur amb tu durant 3 dies a la París Brest, i avui, amb tan sols 10 hores i 200km de no-res la retrobes. La teva olor és el que et fa concloure que la Eroica és massa dura, i que no la havies valorat com a tal.
No series capaç de fer un quilòmetre més, tot i això ja no vas pensant que mai més tornaràs, ara ja penses en la propera edició, com encararàs els punts on avui has fallat.
L’Eroica t’ha guanyat i ho sabies. Has de ser més dur, de mans, de cames i de ronyons, de cul, ai, el cul! Però lo pitjor són els peus. El maillot fa aquella olor teva, per dir-ho suau, aquella olor de quilòmetres, la recordes de les brevets llargues, la vas dur amb tu durant 3 dies a la París Brest, i avui, amb tan sols 10 hores i 200km de no-res la retrobes. La teva olor és el que et fa concloure que la Eroica és massa dura, i que no la havies valorat com a tal.
.../...
DURESA: Excessiva duresa per a una prova ciclista de tipus excursionista
tal i com te la venen. 4500 metres de desnivell en 200 km és un valor
que poques marxes cicloturistes ténen, i menys tenint en compte la cota
màxima i la mínima de la prova, i el fet que la pujada més llarga tingui
uns 10km, o sigui, cap port de categoria especial ni res per l’estil.
15 trams de strada bianca, alguns amb 10 o 12 km de llargada, i
desnivells de fins al 11%, en alguns casos dos o tres turons d’aquest
estil seguits.
En una frase: el recorregut ja és molt difícil amb una bicicleta actual,
monocasc de carboni amb 50-34 i amb 11 velocitats i pinyó de 27, amb
calçat de sola de carboni i frens moderns, amb seient, manillar i
disseny de cuadre ergonòmics... imagineu amb una bici de 30 anys!
